Biografia
Màrius Torres va nàixer el 30 d'Agost de 1910 a Lleida.Va estudiar al Liceu Escolar i a l'Institut General i Tècnic de Lleida, on va arribar a batxillerat. Més endavant estudià medicina a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en malalties de l'aparell digestiu. Va col·laborar, al començament de la guerra civil al diari L'ideal de Lleida amb el pseudònim de Gregori Sastre.
Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i el desembre de 1935 ingressà al sanatori Sanatori de Puig d'Olena.
El seu repertori de lectures era divers, en el camp de la filosofia llegia autors del món clàssic com Plató, Aristòtil i Lucreci, i autors contemporanis com Bergson iNietzsche; pel que fa a les obres literàries, llegia narrativa i assaig i, sobretot, poesia..( Baudelaire, Carner, Riba, García Lorca, Maragall...)
Al sanatori conegué Mercè Figueres, malalta com ell, que esdevindria la seva amistat més íntima i havia d'inspirar-li tota la sèrie Cançons a Mahalta.Morí als trenta-dos anys i està enterrat al cementiri de Sant Quirze Safaja. El seu darrer poema va ser "Dolç Àngel de la Mort..."
Cançó a Mahalta
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—
Lluis Llach
Comentari del poema.
Tema: la separació existent entre l'autor i Mahalta degut a la guerra.
Subtemes: descripció dels llocs que s'interposen entre ell i ella, la melancolia i la impossibilitat de estar junts.
Recursos retórics: abunden personificacions com (corren les nostres animes) també hi ha comparacions
(corren les nostres animes com dos rius paral·lels) i metàfores (hi ha una terra de xiprers i palmes) es vol referir a la mort (de la Font a la mar) que es referix a el transcurs de la vida.
Glossari:
Lluís Llach i Grande va nàixer el 7 de maig de 1948 a Girona. Aquest es un músic i cantautor català que pot considerarse com un dels capdavanters de la Nova Canço. Va pertànyer al grup dels Setze Jutges. Llach ha sigut referent, intel·lectual de tres generacions a més de un referent musical.
La seva cançó més popular ha estat, l 'Estaca, composta l'any 1968, i l'adaptació de la qual Mury, va adaptar com a himne el sindicat polonès Solidarnosc. Durant la dictadura franquista va haver d'exiliar-se a Paris.A partir d'aquell moment, Llach és víctima de prohibicions i persecució intel·lectual. El novembre de 1970, viatja a Cuba i participa en un recital on critica la política de Franco, cosa que provoca que l'ambaixador espanyol abandoni la sala. Llach va actuar a més de a França a Alemanya, Suisa...
Al setembre de 1979 és el primer cantant no operístic, que va actuar per primera vegada al Gran Teatre de Liceu , per presentar Somniem.
Dos anys després de retirar-se dels escenaris, el cantautor tornà a compondre, i creà la música de Llits, un nou espectacle de Lluís Danés, que s'estrenaria el 17 de desembre de 2009 al Teatre Nacional de Catalunya.
Altres cançons de Lluis Llach:
Molt lluny d'aquí
Sé una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
Sé una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
Tema: La música com a plenitud
Subtemes: Mar i música
Esperit ritmic
Recursos retòrics:
Camp léxic de la mar.
Mitjançant una analogía relaciona la mar amb la música. (moviment- ritme- música)
Relaciona la natura amb la totalitat.
Sinestesia: "silenci obscur" (silenci/ audició) (obscur/ visió)
Utilització d'un llenguatge menys corrent, no es estàndard.
Glossari:
Closes: tancades
Bibliografía
Viquipèdia- Màrius Torres
Viquipèdia- Lluís Llach
Subtemes: Mar i música
Esperit ritmic
Recursos retòrics:
Camp léxic de la mar.
Mitjançant una analogía relaciona la mar amb la música. (moviment- ritme- música)
Relaciona la natura amb la totalitat.
Sinestesia: "silenci obscur" (silenci/ audició) (obscur/ visió)
Utilització d'un llenguatge menys corrent, no es estàndard.
Glossari:
Closes: tancades
Bibliografía
Viquipèdia- Màrius Torres
Viquipèdia- Lluís Llach
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada