Màrius Torres
Jordi de Sant Jordi
Joan Brossa
diumenge, 27 de febrer del 2011
dimecres, 23 de febrer del 2011
Joan Brossa
Biografia
Joan Brossa i Cuervo va nàixer a Barcelona el 19 de Gener de 1919, fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català. En 1936 s'allistà a l'exèrcit republicà i lluità en el front de Lleida. D'aquests anys són els primers escrits, en els quals ja apareixen alguns dels elements recurrents de la seva obra posterior, com són la militància d'esquerra i catalanista. En tornar a Barcelona en 1941 es relacionà amb J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats, màxims representants de les avantguardes d'abans de la guerra.
Acabada la guerra civil, treballà a Barcelona com a gravador i venedor de llibres, però dedicat bàsicament a la seva obra. Durant un temps visqué en una gran precarietat material. Conegué Arnau Puig , Antoni Tàpies i Joan Ponç , amb els quals formà el 1948 el grup Dau al Set , en la revista del qual publicà, grup que també edità un únic número de la revista Algol. Molts poemes, però, romangueren inèdits durant anys.Al llarg de la seva vida col·laborà amb pintors, escultors, músics, fotògrafs, cineastes i artistes de tots els gèneres.
Va morir el 30 de desembre de 1998 a Barcelona a conseqüència d'un vessament cerebral fruit d'una caiguda per les escales del seu estudi
Aquest poema ha sigut musicat per Em
Bufador de nuvols
Moneda sobre un plat és la sement.
Veig dos fanals encesos sobre un drap
verd. Aneu a buscar els càntirs. La ment
m’escup als ulls. Sol, i a l’escut, qui sap
la mar d’ullets que em cordo! De moment,
la brúixola del temps em fot al cap
tal nombre de varetes d’on ve el vent,
que es barregen sovint. No se’n perd cap.
Amb tot, jo bufo els nuvolots, no fos
que plogués fang per sempre més. Tampoc
un 1 més un altre 1 són sempre 2.
Omplo els fanals amb l’ombra d’un gran foc,
humà i entre les pedres poderós,
que infla i enlaira el cos on em remoc.
(1949-1996)
La memòria encesa. Mosaic antològic. Barcelona (1998)
Comentari del poema:
Tema: L'esperança d'un futur millor, i la possibilitat de que aquest mai arribe.
Subtemes: El pas del temps i l'anhel de l'arribada d'ún futur millor.
Recursos retòrics: Relació de dos elements que no tenen res a veure.
Glossari:
sement: llavor
Relació amb l'obra:
Brossa es planteja l'escriptura com un camp d'experimentacions. Conreà la poesia escènica, la poesia visual, la poesia conceptual... amb una voluntat conscient d'esborrar els límits dels gèneres literaris tradicionals.
Poemes visuals
.
Bibliografía
Youtube - Joan BrossaViquipèdia- Joan Brossa
Jordi de Sant Jordi
Biografia
Jordi de Sant Jordi va nèixer durant els darrers anys del segle XIV al que era aleshores el Regne de València. Va ser amic del Marques de Santillana qui, a més de reconèixer la seva capacitat per a la poesia, va dir que era un músic excel.lent.
Adscrit a la cort d'Alfons el Magnànim, va escriure poemes d'amor amb el rerefons de l'ideal cavalleresc. La seva llengua és la barreja pròpia de l'època entre el català i occità. Es conserven només 18 poemes d'entre els quals podríem destacar "Estramps", "Presoner" o "Lo setge d'amor". El poeta va morir en 1424, poc temps després de ser alliberat del captiveri napolità, al qual aludeix en el poema Presoner. L'edició més completa de la seva obra és la de l'editorial Tres i Quatre de València: Les poesies de Jordi de Sant Jordi, cavaller valencià del segle XV (1984), a cura de Lola Badia i Martí de Riquer.
Cançó d’opòsits
Tots jorns aprenc e desaprenc ensems,
e visc e muyr, e fau d’enuig plaser,
aixi masseix fau de l’àvol bon temps,
e vei sens ulls e sai menys de saber,
e no estrenc res e tot lo món abraç,
vol sobre el cel e no em movi de terra,
e ço que em fuig incessantment acaç
e em fuig açò que em segueix e m’aferra.
Lo mal no em plats e soveny lo’m percaç,
am sens amor e no crei ço que sé,
par que somiï tot quant vei pres ma faç,
oi he de mi e vull altre gran bé,
e parlant call, e·z auig menys de oir,
de l’hoc cuit no, lo ver me par falsia,
e mengs sens fam, e grat-me sens pruir,
e sens mans palp, e fau de sen follia.
Com vull muntar davall sens que no em vir,
e davallant puig corrent en aut lloc,
e risent plor e el vetlar m’és dormir,
e quan sui frets pus cald me sent que foc,
e·z a dreit seny eu fau ço que no vull,
e perdent guany e el temps cuixats me tarda,
e sens dolor mantes de vets me dull,
e el simple anyell tenc per falsa guinarda.
Colgant me lleu e vestint me despull,
e trob lleuger tot feixuc e gran carc,
e quan me bany me pens que no em remull,
e sucre dolç me sembla fel amarg,
lo jorn m’és nuit e fau clar de l’escur,
lo temps passats m’és present cascuna ora,
e el fort m’és flac, e el blan tenc molt per dur
e sens fallir me fall ço que em demora.
No em part d’un lloc e jamés no m’atur,
ço que no cerc ivaçosament trob,
del qui no em fiu me tinc molt per segur,
e el baix m’és alt e l’alt me sembla prop,
e vau cercant ço que no es pot trobar,
e ferma vei la causa somoguda,
e lo fons gorg aigua sus port me par,
e ma virtut no em té pro ne m’ajuda.
Quan xant me par de que em prenc a adular,
e lo molt bell me sembla fer e lleig,
abans m’entorn que en lloc no vull anar,
e no he pau e no tenc qui em guerreig.
Açò em ve tot per tal com vei encès
de revers faits aicest món e natura,
e·z eu qui em so en llurs faits tan empès,
que m’és forçat de viure sens mesura.
Tornada:
Prenga xascú ço qui millor li és
de mon dit vers reversat d’escriptura;
e si el mirats al dreit e·z al revers,
traure porets de l’àvol cas dretura.
Versió actualitzada:
"Cada dia aprenc i desaprenc alhora,
i visc i moro, i del plaer en faig enuig,
i així mateix faig del mal temps bon temps,
i veig sense ulls i sé sense saber,
i no estrenyo res i abraço tot el món,
volo dalt del cel i no em moc de la terra,
i empaito sense parar allò que em fuig
i em fuig allò que em segueix i se m'aferra".
Obra lírica. (1982)
Comentari del poema
Tema: La vida intensa i sense mesura, vivint extrems oposats.
Subtemes: El pas del temps, i les contradiccions presents a la vida.
Recursos retòrics: Versos sense rima.
Antitesis al llarg de tot el poema.
Glossari:
Eu: jo
Jorns: dies
Follia: bogeria
Soi: sóc
Plats: agrada
Relació amb l'obra:
Els seus poemes són obra de joventut, garbellant en la temàtica amorosa. En aquest poema trobem influències tant de poetes occitans com de Petrarca... La llengua de Jordi de Sant Jordi és un valencià amb l'ús superficial de l'occità en algunes desinències, morfemes o paraules tòpiques trobadoresques.
Raimon
(Raimon Pelegero, Xàtiva, 1940) Cantautor valencià. Va entrar en contacte amb els components de la Nova Cançó en 1961 i va gravar el seu primer disc en 1963. Es autor de numeroses cançons de protesta (Al vent, Diguem no, Jo vinc d'un silenci)i a musicat textos de poetes clàsics(A. March, Jordi de Sant Jordi, A. Turmeda) i contemporanis (Espriu, Pere Quart). Es també autor de assajos, de poemaris (De este vivir insistente, 1986) i de textos autobiogràfics(Las horas ganadas, 1983). En 1993 va conmemorar el 30 aniversari de l'aparició de l'àlbum Al vent amb un recital en el Palau Sant Jordi de Barcelona, baix el títul de Raimon: 30 anys d'Al vent. En 1997 realitzà una serie de conçerts en el Palau de la Música Catalana, que donaren lloc a un CD titulat Concerts al Palau. En 1999 presentà el disc Cançons d'amor.
Cançó d'opòsits interpretada per Raimon
Altres cançons de Raimon:
Cançó d'opòsits interpretada per Raimon
Altres cançons de Raimon:
Un altre poema de Jordi de Sant Jordi
Presoner
Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotmès,
no veig algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no em plasia res,
ara em content de ço qui fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus han fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.
Car pren conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d'altra part cuid de tristor morir
com vei que el món del revers se contenta.
Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui el cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e més que vei ço que ens demana Sforça
que no sofir algú raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.
Per què no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça,
mes Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i·z ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
li qui ens ha mès del tot en aquest mal,
que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.
Tornada
Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.
Comentari del poema
Tema: La angoixa patida per l'autor, deguda al seu captiveri napolità.
Subtemes: Reflexió dels pensaments de l'autor durant el seu empresonament.
L'enyorança dels seus amics, familiars, éssers volguts.
Circumstàncies en les quals es troba l'autor i la solitud que pateix.
Recursos retòrics:
Consta de cinc estrofes de vuit versos amb una tornada de quatre. Són cobles capcaucades, els quatre primers versos d'una estrofa repeteixen la rima dels quatre últims de l'anterior. Els versos són decasíl.labs (4+6).
I ABAB
CDCD
II CDCD
EFEF
III EFEF
GHGH
IV GHGH
IJIJ
V IJIJ
KLKL
VI KLKL (tornada)
Glossari:
Pensa: pensament
Vei: veig
Haja: tinga
Soi: sóc, estic
Eu: jo
Preu: valen
Sus: sobre
Cur: preocupe
Relació amb l'autor :
Aquest poema es escrit per Jordi de Sant Jordi durant el seu captiveri napolità, i en ell es traspua una gran sinceritat alhora que transmeteix tota l'angoixa que pateix l'autor.
Bibliografía
diumenge, 20 de febrer del 2011
Màrius Torres
Biografia
Màrius Torres va nàixer el 30 d'Agost de 1910 a Lleida.Va estudiar al Liceu Escolar i a l'Institut General i Tècnic de Lleida, on va arribar a batxillerat. Més endavant estudià medicina a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en malalties de l'aparell digestiu. Va col·laborar, al començament de la guerra civil al diari L'ideal de Lleida amb el pseudònim de Gregori Sastre.
Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i el desembre de 1935 ingressà al sanatori Sanatori de Puig d'Olena.
El seu repertori de lectures era divers, en el camp de la filosofia llegia autors del món clàssic com Plató, Aristòtil i Lucreci, i autors contemporanis com Bergson iNietzsche; pel que fa a les obres literàries, llegia narrativa i assaig i, sobretot, poesia..( Baudelaire, Carner, Riba, García Lorca, Maragall...)
Al sanatori conegué Mercè Figueres, malalta com ell, que esdevindria la seva amistat més íntima i havia d'inspirar-li tota la sèrie Cançons a Mahalta.Morí als trenta-dos anys i està enterrat al cementiri de Sant Quirze Safaja. El seu darrer poema va ser "Dolç Àngel de la Mort..."
Cançó a Mahalta
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—
Lluis Llach
Comentari del poema.
Tema: la separació existent entre l'autor i Mahalta degut a la guerra.
Subtemes: descripció dels llocs que s'interposen entre ell i ella, la melancolia i la impossibilitat de estar junts.
Recursos retórics: abunden personificacions com (corren les nostres animes) també hi ha comparacions
(corren les nostres animes com dos rius paral·lels) i metàfores (hi ha una terra de xiprers i palmes) es vol referir a la mort (de la Font a la mar) que es referix a el transcurs de la vida.
Glossari:
Lluís Llach i Grande va nàixer el 7 de maig de 1948 a Girona. Aquest es un músic i cantautor català que pot considerarse com un dels capdavanters de la Nova Canço. Va pertànyer al grup dels Setze Jutges. Llach ha sigut referent, intel·lectual de tres generacions a més de un referent musical.
La seva cançó més popular ha estat, l 'Estaca, composta l'any 1968, i l'adaptació de la qual Mury, va adaptar com a himne el sindicat polonès Solidarnosc. Durant la dictadura franquista va haver d'exiliar-se a Paris.A partir d'aquell moment, Llach és víctima de prohibicions i persecució intel·lectual. El novembre de 1970, viatja a Cuba i participa en un recital on critica la política de Franco, cosa que provoca que l'ambaixador espanyol abandoni la sala. Llach va actuar a més de a França a Alemanya, Suisa...
Al setembre de 1979 és el primer cantant no operístic, que va actuar per primera vegada al Gran Teatre de Liceu , per presentar Somniem.
Dos anys després de retirar-se dels escenaris, el cantautor tornà a compondre, i creà la música de Llits, un nou espectacle de Lluís Danés, que s'estrenaria el 17 de desembre de 2009 al Teatre Nacional de Catalunya.
Altres cançons de Lluis Llach:
Molt lluny d'aquí
Sé una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
Sé una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
Tema: La música com a plenitud
Subtemes: Mar i música
Esperit ritmic
Recursos retòrics:
Camp léxic de la mar.
Mitjançant una analogía relaciona la mar amb la música. (moviment- ritme- música)
Relaciona la natura amb la totalitat.
Sinestesia: "silenci obscur" (silenci/ audició) (obscur/ visió)
Utilització d'un llenguatge menys corrent, no es estàndard.
Glossari:
Closes: tancades
Bibliografía
Viquipèdia- Màrius Torres
Viquipèdia- Lluís Llach
Subtemes: Mar i música
Esperit ritmic
Recursos retòrics:
Camp léxic de la mar.
Mitjançant una analogía relaciona la mar amb la música. (moviment- ritme- música)
Relaciona la natura amb la totalitat.
Sinestesia: "silenci obscur" (silenci/ audició) (obscur/ visió)
Utilització d'un llenguatge menys corrent, no es estàndard.
Glossari:
Closes: tancades
Bibliografía
Viquipèdia- Màrius Torres
Viquipèdia- Lluís Llach
Subscriure's a:
Missatges (Atom)